Teoria

Tema 1. Contacte de llengües

Bilingüisme, diglòssia i substitució lingüística: repercussions en l'àmbit escolar.

ELEMENTS   DEL LLENGUATGE.

Elements interns            i        Elements externs.

Els elements interns:

L’estructura lingüística: és tot el conjunt de mecanismes interns 
de funcionament d’una llengua: fonètica (el sons), la fonologia (els fonemes) 
el lèxic, les regles ortogràfiques i les morfosintàctiques, etc. 

Estudia per tant l’essència de la llengua. 

També podem dir que és l’objecte d’estudi de l’antiga gramàtica, de la lingüística tradicional i de la moderna lingüística.

Els elements externs:

L’ús lingüístic: és el fet mateix d’usar una llengua en la pràctica per 
comunicar-nos socialment.

Són per tant les relacions que hi ha entre llengua i societat.

Estudia les condicions d’existència d’una llengua.

LA SOCILINGUÍSTICA

 La sociolingüística és una disciplina que s'encarrega d'estudiar les condicions d'existència d'una llengua. 

Analitza l’ús lingüístic tot relacionant-lo amb la realitat objectiva on es realitza, en el seu context social. 

Investiga les relacions entre l'estructura d'una llengua i el medi sociocultural on es practica i existeix.

Té en compte totes les variables sociolingüístiques que intervenen en EL PROCÉS DE LA COMUNICACIÓ els àmbits d’ús d'una llengua, el territori on es practica, les varietats lingüístiques més usades, la categoria (social, ideològica, edat, professió, sexe...) dels seus parlants, els temes que es tracten, el context en què es realitzen les comunicacions, les intencions i la manera (quin mitjà: oral, escrit...) dels qui practiquen la comunicació...

MONOLINGÜISME

El monolingüisme és l’existència d’una sola comunitat lingüística dins d’un mateix estat. 

Aquesta situació és clarament excepcional, si tenim en compte que les 6.000 llengües que es parlen al món estan repartides en uns dos-cents estats.

No hem de confondre monolingüisme estatal amb l’acceptació d’una sola llengua oficial: cas de França, Itàlia, Turquia, EUA, Marroc, Austràlia... Aquests estats apliquen una política de negació o menyspreu de les altres cultures i llengües per tal de refermar la unitat nacional al voltant d’una sèrie de símbols unitaris: una sola llengua, una sola cultura, una sola història...

Podem afirmar, doncs, que el monolingüisme és una situació estranya, és l'excepció i la norma general és el plurilingüisme.

Aquest contacte de llengües pot manifestar-se i resoldre's de manera distinta en cada societat i és això el que haurem d'analitzar.

 
El concepte de llengües en contacte va ser difós l'anys 1953 per Uriel Weinreich per designar la relació que dues llengües mantenen en el si de llurs comunitats.

D'una banda, el coneixement d'altres llengües, a més de la pròpia, possibilita la comunicació entre els pobles. D'altra, com no hi ha tants estats al món com llengües, la situació més habitual és que dins d'un mateix estat convisquen diverses llengües.

El monolingüisme individual té lloc quan una persona usa una sola llengua de manera habitual. 

El monolingüisme social es produeix quan en el context d’una determinada societat s’usa només una llengua com a moneda de canvi lingüístic habitual.

LLENGÜES MINORITÀRIES: Tenen un nombre reduït de parlants. En el context europeu es consideren llengües minoritàries:

         Caralà

         Suec

         Danés

...

LLENGUA MINORITZADA: És aquella que pateix la interposició d’una altra llengua i està immersa en un procés de retrocés del seus usos en la pròpia comunitat lingüística.

Tots els seus parlants es veuen obligats a exercir un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per a viure-hi.

Català, gal-lés... són llengües minoritzades.

No existeis un paral-lelisme entre llengua minoritària i llengua minoritzada.

BILINGÜISME

Per bilingüisme entenem el cas més simple de plurilingüisme: aquelles situacions en què les llengües en contacte en són només dues (per opocició a trilingüisme, quatrilingüisme...)

Aquesta definició tan àmplia ha provocat que aquest terme s'haja aplicat a situacions totalment diferents i que no sempre tenen relació amb la sociolingüística.

Aquest terme s'ha anat aplicant amb diverses accepcions. Han estat diverses les disciplines (pedagogia, psicologia, sociologia, sociolingüística...) que han participat en l’intent de definició.

Però, és evident que el bilingüisme és un concepte polisèmic.
S’ha entés per bilingüisme la possibilitat d'un individu d'utilitzar dues o més llengües a un mateix nivell. Però aquesta és una situació utòpica que no existeix en la realitat.

S’ha parlat de diferents classes de bilingüisme:

 - Bilingüisme individual
· Bilingüisme territorial
· Bilingüisme social

BILINGÜISME INDIVIDUAL o capacitat d'una persona d'emprar 
dues llengües.

Ens referim, per tant, a la menor expressió de poliglotisme.

S'engloben ací situacions extremadament variades d'acord amb els nombrosos factors que es tinguen presents.

Comprovem que es parla de bilingüisme en casos tan distints com:

 -Segons el grau d'ús de la llengua: passiu (l'entén però no la parla o no la vol parlar) i actiu (l'entén i també la parla). També es pot tenir present l'ús escrit de la llengua (la llig, l'escriu) i ens en resultaria una diversitat de situacions molt complexa.

-Segons el grau de domini de les llengües; simètric (o ambilingüisme) si totes es coneixen igual i asimètric, di alguna es domina més que les altres. En aquest últim cas, també hi trobem situacions molt variades si analitzem factors com ús oral/escrit, registres lingüístics, àmbits d'ús...

-Segons la motivació psicològica: instrumental (per motius laborals o econòmics, com pot ser l'aprenentatge de l'alnglés al món actual) i integratiu (per exemple, els immigrants)

BILINGÜISME SOCIAL. Es tracta de situacions on el bilingüisme individual (el poliglotisme dels individus) afecta col·lectius sencers que formen grups socials.

S'usen dues llengües (una de pròpia i una altra pròpia d'un altre grup) que alternen segons unes normes d'ús establertes que no n'organitzen les funcions.

També en aquest cas les situacions poden ser molt diverses si atenem a factors com el grau d'extensió de la bilingüització, l'estabilitat de la situació o la jerarquització funcional de les llengües

Ara bé, el bilingüisme social sempre amaga una situació de desigualtat.

El bilingüisme dels pobles no és un fet natural per la  senzilla raó que una societat per a comunicar-se, només té necessitat d'una llengua.

És per això que sol manifestar-se com una situació conflictiva (inestable i desequilibrada quant a les funcions de cada llengua).

El cas d'un bilingüisme generalitzat, estable i funcionalment neutre no és més que una mera hipòtesi de treball que no es correspon amb cap societat coneguda.

Sociolingüistes com Aracil i Ninyoles han denunciat el que ells anomen 
mite del bilingüisme:

Si existeixen societats bilingües no ho són intrínsecament, sinó que per
diverses raons s'han vist abocades a ser-ho.

Per tant el discurs bilingüista (de certs sectors socials monolingües en la 
llengua dominant) legitima la imposició de la llengua dominant i se'ns presenta com un pretext per ocultar una evident situació de conflicte i un procés de substitució lingüística.

BILINGÜISME TERRITORIAL

Aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia.

Per exemple, a Bèlgica, amb una zona on es parla neerlandés (Flandes) 
i una altra de francòfona (Valònia).

Al País Valencià, amb unes comarques castellanoparlants i unes altres
catalanoparlants. 

Aquest bilingüisme l'estudia la geografia lingüística i no la 
sociolingüística.

Com heu pogut comprovar, el terme bilingüisme queda reduït a "situació en què s'usen dues llengües" i prou.

Per això els sociolingüistes han introduït altres conceptes més específics: 

-diglòssia
-conflicte lingüístic

-procés de substitució

DIGLÒSSIA

El concepte de diglòssia, de Ferguson (1959), parteix de l’estudi d’una situació en què coexiseixen dues varietats d’una mateixa llengua (varietat alta (A) i varietat baixa (b) i ho fa partint de l’anàlisi de casos com el de l’àrab i el del grec, llengües que, com és sabut, han posseït o posseeixen encara una varietat literària de la llengua, molt allunyada de la varietat oral.

En aquest cas es parla de distribució funcional d’aquestes dues varietats d'una llengua.

Una distribució en què els àmbits d’ús formals i els àmbits d’ús informals són
distribuïts de manera rígida.

Pel que fa a d’altres aplicacions de la designació de diglòssia, cal recordar que Fishman (1971) planteja aquesta designació per a unes altres realitats de coexistència de llengües diferents en un mateix territori (no sols en casos de varietats d’una mateixa llengua).

Diglòssia seria segons Fishman aquella situació en què una llengua (A) ocupa els àmbits formals i l’altra (B), els àmbits informals.

Seguint aquesta definició s’ha descrit sovint l’evolució sociolingüística del català segons l’evolució cronològica del conegut esquema:

Mitjançant aquesta concepció de la diglòssia Fishman descriu diferents situacions possibles tenint en compte alhora l’ocupació dels àmbits d’ús i la competència individual dels parlants envers les dues llengües coexistents; i així descriu les quatre situacions següents:

1)-Situació de diglòssia i bilingüisme.

2)- Situació de diglòssia sense bilingüisme.

3)- Situació de bilingüisme sense diglòssia.

4)-Situació sense diglòssia i sense bilingüisme.

DIGLÒSSIA I BILINGÜISME: és el cas d'aqueslles societats els membres de la qual són capaços d'expressar-se en dues llengües que exerceixen funcions distintes.

Paraguai: el castellà funciona com a llengua A i 
el guaraní com a llengua B

DIGLÒSSIA SENSE BILINGÜISME: és el cas d'aquelles societats on l'elit dirigent introdueix una llengua com a distintiu de classe.

Rússia: l'aristocràcia russa francófona d'abans de la 1a Guerra 
Mundial i el poble russoparlant

BILINGÜISME SENSE DIGLÒSSIA: és el cas dels que aprenen un segon idioma per pròpia voluntat.No incideix en els usos lingüístics de la llengua pròpia (aprendre anglès).

NI BILINGÜISME NI DIGLÒSSIA : seria la situació de comunitats 
monolingües (els castellans de les regions castellanoparlants) 
o estats monolingües (els islandesos, els portuguesos...)

En el nostre context de territoris de parla catalana, va ser Rafael L. Ninyoles qui va introduir el concepte de diglòssia (en el sentit de diglòssia externa). 

Des de llavors es va deixar de considerar com a bilingüe la comunitat lingüística catalana i es va passar a identificar com a diglòssica.

Però el pas del temps ha fet variar la interpretació dels conceptes. 

El català ha estat durant el segle XX en una situació diglòssica, però avui no. 

És llengua oficial i, encara que amb matisos, llengua de prestigi en àmbits formals, encara que potser només a Catalunya i un poc a les Illes Balears.

1r . La diglòssia estableix una estricta diferenciació entre les varietats de les llengües (A per als registres formals i B per als informals) però en la nostra comunitat lingüística observem que la llengua A (el castellà) també ha passat a usar-se àmpliament en els contextos informals.

2n. La diglòssia es manifesta com una situació estable i entre nosaltres la situació és inestable i tendent a la substitució lingüística.

3r Molts consideraren que l'arrel del problema es trobava en la falta de prestigi. Però si s'observa la situació de llengües prestigioses, com el castellà a Puerto Rico, s'arriba a la conclusió que tampoc és correcte aquest plantejament

SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA

Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d’ús

Es tracta per tant d’una situació dinàmica i inestable. 

Sorgeix quan una llengua forastera (o dominant o expansiva) comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra pròpia d'un territori (llengua dominada, recessiva o minoritzada)

Una vegada que un comunitat lingüística entra en una situació de conflicte lingüístic, el procés iniciat es dirigeix cap a la substitució o extinció de la llengua recessiva.

El desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seua substitució per la forastera (substitució lingüística) o bé el procés contrari: la normalització.

Allò més normal serà la substitució lingüística, que es desenvolupa en un procés amb diverses etapes:

ETAPA INICIAL

La llengua d’una altara comunitat lingüística entra a ocupar certs àmbits d’ús de la llengua que estava exercint totes les funcions ling¨´istiques de la comuntat.

Les raons són sempre extraling¨´istiques (hegemonia, poder pol´´itic, annexió territorial, primacia econòmica...)

 1a. Procés de bilingüització: 

és l’etapa més llarga.

Les classes altes, les ciutats més poblades, els joves... són els primers a adoptar la segona llengua. 

Aquesta comença a ocupar les funcions formals en detriment de la llengua pròpia.

2a. Procés de monolingüització en la llengua dominant. 

A poc a poc es va abandonant la llengua dominada (llengua B) i és suplantada per la llengua A (dominadora). 

Aquesta fase és molt ràpida, atès que tota la societat coneix ja la llengua A. 

Es presenten diversos problemes:

Autoodi: 
els que s’han passat a l’altra llengua reneguen del seu origen lingüístic, del qual volen distanciar-se menyspreant-lo.

Mitificació del bilingüisme: 

es generalitza la falsa creença en la compatibilitat jeràrquica de les dues llengües. En realitat la llengua dominada va reduint els seus àmbits d’ús i la dominant els amplia.

Creació dels prejudicis lingüístics. 

Són prejudicis socials sense cap base científica manifestats contra una llengua: llengües aspres i dolces, fàcils i difícils, 
de cultura i primitives, superiors i inferiors...

En cap cas es parteix d’apreciacions objectives, més aviat al contrari, de punts de vista subjectius i amb la intenció de menysprear allò diferent.

Condicionen la predisposició a utilitzar o aprendre una llengua.

Bilingüisme unidireccional.

La llengua dominant ha esdevingut llengua necessària i suficient.

Els parlants de la llengua dominada es veuen necessitats a aprendre la llengua dominant, la bilingüització els és imposada.

Els parlants de la llengua dominant, en canvi, no tenen cap necessitat d'aprendre la llengua dominada ja que poden viure perfectament en la societat sense usar-la .

Hi ha parlants monolingües en la llengua A però només n’hi ha de 
bilingües en llengua B.

Per últim, quan el procés s’ha completat, tenim l’abandó absolut de la llengua dominada i l’ús exclusiu de la llengua nova.

Un fenomen paral•lel a la substitució lingüística, és el de la interposició o mediatització. 
Es produeix quan la llengua dominant (A) interfereix les relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta del món. 

Llavors parlem de cultures satèl•lit.

Els parlants empren la llengua dominant per traduir una tercera llengua.
Els immigrants aprenen la llengua dominant per integrar-se i no la llengua pròpia de la comunitat (el cas de les onades que estan arribant actualment a zones catalanoparlants, usen el castellà).

Els préstecs lèxics d’una tercera llengua s’adapten a través de la llengua dominant (la gent diu fútbol i no futbol, èlit i no elit, balonmano i no handbol...).

INTERFERÈNCIA LINGÜÍSTICA .

Canvis en l'estructura d'una llengua motivats directament per la influència d'una segona llengua.

En situacions de substitució lingüística la interferència l'exerceeix la llengua dominant i pot arribar a defigurar totalment la llengua dominada.

INTERFERÈNCIA FÒNICA: La introducció del fonema [X] del castellà [Xéfe, miXeIIons] i la no distinció entre essa sorda i sonora.

INTERFERÈNCIA LÈXICA I SEMÀNTICA:és la part més sensible de la llengua "jués", "mansana" (barbarismes)

INTERFERÈNCIA MORFOSINTÀCICA: S'apliquen les estructures morfosintàctiques de la llengua dominant "la costum, la senyal, deurien ser les set, va caure trencant-se una mà"

Weinreich (1953) va plantejar l'existència de factors socioculturals que actuaven com a estímul o fre de la interferència lingüística:

1. Prestigi o valor social de la llengua
2. Grau de lleialtat lingüística dels parlants
3. Dimensions del grup bilingüe i homogeïtat o diferenciació sociocultural

Història social: panorama històric del contacte de llengües al País Valencià.

NAIXEMENT I EXPANSIÓ del S.VII al S.XIX

1. Consciència de la nova llengua: Documents escrits i primeres denominacions.

2. L'expansió geogràfica del català:

        - L'expansió mediterrània.

        - L'expansió peninsular.

3. La Cancelleria Reial: La creació d'un model de prestigi.

4. La formació de la tradició literària catalana.

ETAPA D'ESPLENDOR S. XV

1. La plenitud de la producció literària:

      - La valenciana prosa.

      - La desoccitalització lírica.

2. La llengua en els àmbits no literaris.

3. Bases històriques de la castellanització: el canvi idiomàtic

EL PROCÉS DE SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA

DECADÈNCIA: El terme Decadència fou encunyat per designar l'etapa del començament del procés de substitució lingüística en oposició al de Renaixença, període durant el qual la llengua recupera els usos cultes.

Causes polítiques, socials i culturals de la substitució lingüística.

1ª meitat del s.XVI: Desmembrament polític, social i cultural dels països que formaven la corona d'Aragó. Pèrdua del poder polític.

L'expulsió del moriscos fa que València perda un terç de la població i siga repoblada per castellans. Les Editorials de Barcelona i València preferien editar en castellà perquè hi havia més demanda. El llatí considerava essent considerat llengua culta. Tot això provocà la pèrdua de la consciència lingüística i la desconfiança envers la pròpia llengua. I el castellà prenia l'ús públic, mentre que el català es reduïa a l'àmbit privat i entre classes populars.

En el cas del País Valencià, l’adopció sense reticències del castellà fou flagrant. Van entrar molts castellanismes al lèxic. El català es va dialectalitzar molt més i aparegueren els noms de “llengua mallorquina”, “llengua valenciana” i “llengua catalana”.

En la Guerra de Successió a la corona d'Espanya (1704-14) els territoris de l'antiga corona d'Aragó prengueren partit a favor de l'Arxiduc Carles i lluitaren al costat de les potències aliades. Per això, després de la derrota, Felip V promulgà el Decret de Nova Planta, pel qual es perderen Menorca i Sardenya, i les institucions pròpies: el català va ser exclòs de la legislació i de l'Administració de justícia i municipal, de l'ensenyament i de la documentació notarial i de comerç. Espanya esdevenia en un estat uniforme, amb un fort centralisme i els funcionaris castellans s'instal·laren a les terres catalanoparlants.

Els catalanoparlants d'aquesta època anaven interioritzant un comportament diglòssic segons el qual s'expressaven col·loquialment en català i empraven el castellà en situacions de projecció pública. Aquesta pauta diglòssica arribarà a estar tan arrelada en els parlants que, al final del s. XIX i, fins i tot en el s. XX, obstaculitzarà el redreçament dels usos cultes de la llengua. Amb tot, hi hagué erudits que estaven preocupats per la situació del català i en cantaven les excel·lències com a llengua. Van escriure estudis d'ortografia, diccionaris, edicions de clàssics... en català.

En la Renaixença i el Barroc, el català va viure una etapa de decadència pel que fa a la literatura culta. Com que les classes altes es castellanitzaven, els escriptors preferien escriure en castellà per a aquest públic.

RENAXENÇA: L'inici de la Renaixença se sol situar simbòlicament amb la publicació de l'Oda La Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau.

Coincidint amb els moviments del romanticisme i del nacionalisme a tot Europa, aparegué a Catalunya un moviment de recuperació de l'ús literari del català. Llengua i nació s'identificaven i s'exalçava el passat medieval i la cultura popular.

Així doncs, es passa de la diglòssia lingüística de la primera meitat del segle (castellà vida oficial i català vida privada) al desvetllament del catalanisme polític de la burgesia, i la presa de consciència que la llengua pròpia també pot ser culta.

En acabar el segle XIX la perspectiva literària i sociolingüística, pel que fa a la nostra llengua, havia canviat rotundament en comparació als segles anteriors:

·         S'havia trencat amb el decadentisme dels segles anteriors.

·         S'havia recuperat la literatura culta.

·         S'havia iniciat l'elaboració de treballs lingüístics bàsics, necessaris per dur a terme el procés de normalització i la posterior normativització del català.

Manuel Sanchis Guarner ha remarcat el fet que front al monolingüisme literari de la renaixença a Catalunya, al País Valencià ningú no posa en qüestió que la situació literària haja de ser bilingüe. L'arrelament del comportament diglòssic i el canvi lingüístic de les classes benestants valencianes impedia ací la reivindicació de l'ús exclusiu del català.

La institució dels jocs florals, restaurada el 1889, actuà de catalitzador dels escriptors d'aquella època. La participació d'escriptors de tot el domini lingüístic en els certàmens de Barcelona, Mallorca i València afavorí la represa de la consciència de la pròpia identitat, que no sols afectava la llengua, sinó també altres manifestacions de cultura.

Segle XX

- INICI DEL PROCÉS DE NORMATIVITZACIÓ

La consciència de normativitzar el català.

- LA NORMALITZACIÓ

Ús de la llengua a tots els àmbits d'ús

NORMALITZACIÓ I NORMATIVITZACIÓ

L’única possibilitat per posar fre a la substitució lingüística és la normalització que es basa en:

-      VOLUNTAT POLÍTICA

Els governants que tinguen un caire democràtic i tolerant veuran la necessitat de protegir i resguardar el gran patrimoni cultural que és una llengua, i per tant, hauran de tenir una voluntat clara de defensar les llengües minoritzades que s’hi troben al seu territori. Perquè una política normalitzadora tinga èxit, els parlants han de ser lleials a la llengua, i fer ús de les lleis i normes que els protegiran.

–       NORMATIVITZACIÓ

És molt important que els filòlegs facen una normativa de la llengua i elaboren una gramàtica, un diccionari, unes regles i ortogràfiques, etc.

Així la llengua en qüestió podrà difondre’s als àmbits d’ús cultes: l’educació la literatura, i la cultura en general.

–       ESTANDARITZACIÓ

Es registre estàndard fa possible la difusió de la llengua, supera les diferències dialectals, i tots els parlants s’hi veuen identificats.

–       POLÍTICA LINGÜÍSTICA

Un procés de normalització necessita una política lingüística.

El govern crearà una direcció general de política lingüística, que faça una planificació lingüística i la porte a cap.

SEGLE XX

INICI DEL PROCÉS DE NORMATIVITZACIÓ.

Al primer terç del segle XX, es combinen un seguit de factors polítics, socials i culturals que afavoreixen la culminació del procés de ormativització, procés que en altres llengües s'havia produït als segles XVII i XVIII:

1- La llengua catalana ja presenta una tradició literària amb la producció de la Renaixença i del Modernisme; i un ampli recull d'estudis lingüístics fruit de les polèmiques ortogràfiques del segle XIX.

2-El Noucentisme busca una normalitat lingüística per a la qual necessitava una normativització ortogràfica, gramatical i lèxica.

3- El suport polític i de l'Institut d'Estudis Catalans van permetre la institucionalització de la tasca realitzada per Pompeu Fabra entre 1913 i 1930 per tal de codificar i normativitzar el català.

La tasca normativitzadora de Pompeu Fabra hagué d’oposar-se a l’anarquia ortográfica que dominava a les darreries dels segles XIX i principis del XX.

Pompeu Fabra i els seus col.laboradors de la Secció Filològica de l’IEC van redactar:

-      Les Normes ortogràfiques, 1913.

-      La gramática, 1918

-      Les Converses filològiques, 1919-28

-      El Diccionari general, 1932.

Amb l'obra de Fabra el català es va dotar d'una normativa unificada , que tenía en compte el català antic i el modern, que adoptava neologismes i llatinismes i que depurava el català de barbarismes.
Tota la societat i els intel.lectuals adoptaren les seues normes, que són les que fem servir avui dia. 

LES NORMES ORTOGRÀFIQUES DE 1913.

Estan basades, principalment, en criteris fonèticodialectals.

Fonèticodialectals: S'intenta fer correspondre un fonema a una grafia. Es fixen en aquells dialectes que mantenen els fonemes que han desaparegut a la resta del domini lingüístic.

Etimoològics: Se segueix la solució ortogràfica adoptada pel llatí.

Poques vegades la normativa fabriana seguix el criteri històricotradicional per adoptar una grafia.

2.        El paper dels mitjans de comunicació.

3.        Els mitjans de comunicació.

4.        Multiculturalitat i globalització

LA MORFOLOGIA I EL LÈXIC

Per tal d'evitar secessionismes innecessaris l'IEC admeté 
totes les variants morfològiques:

jo parlo/jo parle/jo parl
jo digui/diga
jo pateixi/ jo patesca/ jo patisca
jo cantés/jo cantàs/ jo cantara

Per últim, calia depurar el vocabulari tan castellanitzat. El 1932 publicà el Diccionari General de la Llengua Catalana.

Finalitzava el procés de normativització.

ACCEPTACIÓ DE LES NORMES FABRIANES

Una vegada promulgades les Normes foren ràpidament acceptades i la premsa, les empreses editorials i els escriptors en lla seua major part acceptaren la nova ortografia.

LES NOMES DE CASTELLÓ DE 1932

NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA

La normalització lingüística és un procés de resposta al conflicte 
lingüístic. És un procés de cohesió de la comunitat lingüística.

Pretén recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants de la llengua
pròpia per lluitar contra la seva desaparició.

La normalització implica el reconeixement del conflicte lingüístic com una situació anormal que cal superar canviant les normes d’ús de la comunitat lingüística.

S’han de reorganitzar les funcions lingüístiques de les dues llengües per readaptar les funcions socials de la llengua.

El seu objectiu és la normalitat lingüística incidint en els següents aspectes bàsics:

Augmentar el nombre de parlants.

Augmentar la freqüència d’ús de la llengua.

Ocupar tots els àmbits d’ús de la llengua.

Unes normes d’ús favorables a la llengua dominada.

Cada procés de normalització lingüística genera el seu model particular 
d’acord amb determinats factors socials: la cohesió del grup, la consciència lingüística dels parlants, el marc legal vigent, els moviments sociopolítics. I segons la durada del procés de conflicte lingüístic tindrà major o menor
probabilitat d’èxit.

La normalització és sempre una decisió històrica conscient, implica 
canvis culturals, socials, polítics, i sobretot una actitud favorable cap a l’idioma.
Va lligada a altres processos modernitzadors de la societat: economia,
democràcia, ensenyament, mitjans de comunicació...

Aquest procés inclou dos aspectes inseparables:

1. La normativització (codificació de la llengua)

2. La intervenció sociopolítica, la política lingüística.

POLÍTICA LINGÜÍSTICA

La política lingüística és l’activitat que desenvolupa un govern sobre 
l’ús de les llengües. 

Aquesta actuació pot ser conscientment exercida o inconscientment 
provocada. És la gestió del plurilingüisme. 

Les intervencions dels poders públics sobre les llengües al llarg de la història
han estat freqüents. N’hi ha de dos tipus, per acció o per omissió.

Liberalisme o no-intervenció: no s’intervé i es deixa que un procés de conflicte lingüístic es desenvolupe.

Dirigisme o intervenció: es publiquen decrets, lleis... Poden servir per mantenir l’hegemonia d’una llengua o, pel cantó oposat, per frenar-ne els procés de substitució.

MODELS

Hi ha dos models teòrics en les fórmules legislatives de les polítiques lingüístiques: 

El principi de personalitat permet que un individu dispose dels seus drets lingüístics independentment de la zona de l’estat plurilingüe on es trobe.

El principi de territorialitat, en canvi, només concedeix els beneficis públics d’una llengua dins d’una zona ben delimitada d’un estat, però no en la seua totalitat territorial. Es pot actuar en diferents àmbits: en Educació, en Administració en mitjans de comunicació, en serveis, en cines, etiquetatge...

A Bèlgica un belga de parla francesa té garantits tots els seus 
drets lingüístics a la zona sud del país, i un belga de parla 
holandesa els té en la zona nord. Si un ciutadà canvia de zona lingüística ja no disposa dels seus drets lingüístics. Impera el principi de territorialitat. 

A Suïssa ocorre el mateix en cadascun dels cantons o regions
(que disposen d’una sola llengua pròpia).

A Finlàndia, en canvi, tots els parlants de suec (només un 10% aprox.) i de finès tenen els seus drets lingüístics garantits a tot el país. És el principi de personalitat.

A l’Estat espanyol tenim un model mixt, s’hi combinen els dos: per als castellanoparlants hi ha el principi de personalitat, però per a bascs gallecs i catalans el de territorialitat, de manera que es perpetua el conflicte lingüístic, ja que uns ciutadans estan obligats a conèixer dues llengües (la pròpia i la castellana) i altres només una, l’oficial a tot l’estat.

La majoria d’estats tenen una política lingüística en què només es reconeix una sola llengua oficial i els ciutadans que en parlen una altra no tenen cap dret lingüístic: França, Itàlia, EUA, Grècia, Rússia, Marroc, Turquia..

Els mitjans de comunicació al 

PAÍS VALENCIÀ

El sistema comunicatiu valencià (SCV) té les primeres empremtes, quant a la seua configuració actual, en els successius intents de premsa democràtica durant els anys seixanta i setanta del segle XX, i els programes de ràdio en valencià 1 que aparegueren en aquells anys.

La situació era de  subdesenvolupament del país quant a premsa i la inexistència de l’opinió pública característica dels règims democràtics.

Quatre diaris, pertanyents a la cadena governamental Prensa del Movimiento –Levante (València), Jornada (València), Información (Alacant) i Mediterráneo (Castelló)–, i un diari de propietat privada, Las Provincias, l’únic diari que Franco no va tancar el 1939 en prendre València.

Els diaris Al Dia (1966) i Primera Página (1968-1972), i les revistes Gorg (1969-1972), La Marina (1973) i Turia (1964 fins avui), foren els principals exponents de les conflictives relacions amb les autoritats de l’època i significaren una renovació de les pràctiques periodístiques tenallades pel règim, tot i la pobresa de recursos tècnics i financers.

Obriren el camí per als intents de més envergadura que arribarien amb la democràcia i constituïren la primera escola de periodisme allunyada del servilisme dominant.

Al seu torn, cal destacar el paper que va tenir la premsa clandestina.

A partir de l’any 1962, hi ha un creixement progressiu d’aquests mitjans que esdevenen espais d’informació, reflexió i formació política, i també d’agitació en la difusió de consignes contra el franquisme.

L’herència del franquisme

No hi va haver, al seu moment, una relació successiva entre democratització política i democratització als mitjans.

Així, es varen mantenir intactes moltes esferes i funcions del sistema comunicatiu de la dictadura que, de fet, resultaven incompatibles amb la democràcia.

1979

Convé assenyalar que el desenvolupament de la ràdio i de la televisió és superior al de la premsa escrita, la qual cosa té una gran importància quant al procés d’influència comunicativa que es desplega en aquell moment històric.

La mort del dictador no marca una frontera clara, un abans i un després, pel que fa als mitjans de comunicació

Tot i això, s’hi esdevenen canvis importants, juntament amb el manteniment de l’estructura comunicativa franquista.

La premsa valenciana

La premsa de Madrid, sobretot el diari El País, concentra la major part de les vendes i és escassa la incidència de la premsa de Barcelona (6.000 exemplars l’any 79).

Les causes cal trobar-les en les insuficiències de la premsa valenciana: 

• En l’àmbit de la televisió, només hi ha una novetat important: les emissions diàries de mitja hora de l’informatiu Aitana (TVE), les quals prenen una volada professional i informativa desconeguda fins aleshores al País Valencià.

• És quan s’introdueix l’ús del valencià en la informació televisiva i, en els continguts, allò que conten comença a reflectir els conflictes i els problemes de la realitat valenciana.

• Aquesta experiència que s’havia iniciat l’any 1974 comença a tenir problemes greus a partir del 77 quan la «batalla de València» s’intensificava. 

La situació va arribar en un punt que es veieren obligats a retirar els títols de crèdit que apareixien al final de l’emissió per tal de no facilitar als agressors la identitat de les persones que feien el programa i evitar així que les amenaces arribaren a altres companys de la plantilla.

Especialment vergonyant fou la persecució que va patir Eduard Sancho, director d’Aitana. Al remat, la dreta va guanyar. A les portes del referèndum de la Constitució, 1978, Eduard Sancho fou cessat i retornat a Londres com a corresponsal de TVE.

La Delegació de Cultura, exerceix una tutela directa i contínua sobre la informació d’Aitana.

L’orientació del programa canvia radicalment. Atracaments, incendis i successos en general omplen els continguts informatius amb les dosis pertinents de festes, esports i corregudes de bous.

A la ràdio, on tot continuava també inalterat, una escletxa s’obria l’any 1974 amb l’aparició del programa De Dalt a Baix. A Ràdio Peninsular, començava el primer programa íntegrament en valencià, amb cobertura sobre tot el País Valencià.

Amb uns continguts eminentment culturals, d’informació de llibres, actes culturals, novetats, entrevistes i una presència constant de la Nova Cançó, el programa que havia començat amb un quart d’hora al migdia es va fer de tres quarts d’hora. 

Concursos intel·ligents, llistes d’èxits de cançons en català i un centenar de cartes diàries dels oients contribuïren al fet que el programa esdevingués un símbol.

Finalment, també a les portes del referèndum de la Constitució del 78, tal com havia passat a Aitana, aprofitant la integració de Radio Peninsular a RNE i atenent les enormes pressions dels sectors més reaccionaris de la ciutat de València, el programa desapareix.

El conflicte sociopolític (1976-1982) i  la confrontació dels media

Durant la transició política, es desfermarà una intensa lluita en què l’estatus que havien de tenir el valencià i el castellà,

La reacció conservadora,  defensa el valencià entès com a no català, s’instal·la en el regionalisme que permet mantenir l’statu quo, de reivindicació de les «tradicions» valencianes enfront dels «intents catalanitzants»; en suma, hi assistirem al paroxisme del «perill català». Mentre, des d’aquest sector, no s’hi fa cap retret al centralisme, sovint l’anticatalanisme s’expressa en castellà i no conté cap proposta en la línia d’impulsar l’ús social de la llengua. 

El diari Las Provincias va manipular i mobilitzar els sectors més proclius a l’anticatalanisme sota la bandera del blaverisme, i els va usar com a força de xoc contra l’esquerra i el valencianisme per tal d’impedir-ne l’èxit.

La influència dretana i manipuladora d’aquest diari es prolonga fins als nostres dies i ha generat tota una escola de periodisme servil que impregna bona part dels productes mediàtics valencians i especialment les males pràctiques informatives de RTVV.

Els nous mitjans que apareixen en aquest període, limitats a la premsa escrita –la revista Valencia Semanal (1977-1980) i els diaris Diario de Valencia (1980-1982) i Noticias al Día (1982-1984)–, tot i el caràcter democràtic i renovador quant a l’impuls d’informació a la societat valenciana, resultaran molt insuficients per fer front a l’hegemonia mediàtica de la dreta on pervivien les plantilles, la ideologia i les pràctiques heretades del franquisme.

El paper dels mitjans en aquell conflicte, així com també la solució del pacte final a l’Estatut d’Autonomia cedint en totes les qüestions que impugnava la dreta, són trets claus en la interpretació del procés de construcció del sistema comunicatiu valencià.

El procés de construcció delsistema comunicatiu valencià.

La premsa

• Es manté l'estructura provincial.
• La premsa de Madrid, actualment, representa més d’un terç de la difusió total de premsa de pagament.
• La situació del català a la premsa diària editada al País Valencià gairebé no s’ha modificat en les darreres dècades. La seua presència és anecdòtica, ocasional i merament testimonial. El diari El País va iniciar la publicació setmanal d’un suplement cultural de quatre pàgines íntegrament en català.

La ràdio

• Els canvis que estructuraren el sistema radiofònic s’iniciaren al final de la dècada dels vuitanta del segle xx.
• L’audiència general de ràdio al País Valencià s’ha contret en la darrera dècada amb l’expansió dels formats musicals digitals i Internet.

La televisió

• La creixent competència entre les televisions va portar una obertura quantitativa i qualitativa i en una dura lluita pel mercat que esdevé la font principal de finançament
• Els resultats en els continguts van ser d’una pèrdua ràpida de qualitat amb el predomini omnipresent dels programes d’entreteniment de baix cost i de les sèries i telefilms nord-americans, la disminució dels programes culturals i informatius o la seua expulsió a hores d’audiència baixa.

Informació de Rafael Xambó. Departament de Sociologia i Antropologia Social Universitat de València.

També podem trobar més informació en aquest enllaç. De Mercè Durà

18.02.2014

Tema 2. Història social: panorama històric i conflicte de llengües al País Valencià.

Naixement i expansió del s.VII al s.XIV (història de la llengua):

1.       Consciència de la nova llengua (documents escrits i primeres denominacions)

2.       L’expansió geogràfica del català (l’expansió mediterrània i l’expansió peninsular)

3.       La Cancelleria Reial (la creació d’un model de prestigi)

4.       La formació de la tradició literària catalana

D’una banda estaven les llengües del substrat, posteriorment existeixen invasions per exemple germanes i deixen els seus vestigis lingüístics. El nivell de vulgarització no era el mateix dels repobladors. El nivell de romanització ( hi ha més a les terres costaneres que a l’interior). LA península ibèrica per baix era la bètica, d’alt la tarraconense i estava també la bèticaà explicació de les llengües a partir del segle XV ( a partir del segle IX l’única llengua que hi havia era la llengua vulgar i el llatí com a llengua de comunicació mentre en el poble es comença a desenvolupar una llengua fins a la creació d’una consciència social d’una llengua nova pel seu enteniment en les interaccions).

2. Els primers documents escrits (per exemple el castellà el cantar de gesta “El cantar del Mío Cid). En català el que passa es que aquestes cançons de gesta se prosifiquen en les cròniques ( a través d’aquestes es sap que s’estava parlant d’història d’un rei).

                -(segons “Aproximacions a la història de la llengua catalana” de Sanchis Guarner): la llengua catalana es autòctona. L’imperialisme romà de base jurídica implicava. A coincidència del català amb la llengua d’hoc i amb el castellà (anteriorment aragonés).  Son també notoris els pròxims nexes entre Occitània i Catalunya tot i que ambdós països mai esdevindria una unitat política. Rudolf Branner “hi ha fenòmens com la vocalització de la u” en que el català es separa del provençal i del castellà i es relaciona amb el romanés entre d’altres.

                -L’expansió geogràfica del català: la mediterrània (com rei Jaume I conquesta Mallorca i fins a al Alfons el Magnànim es conquista Nàpols, Sardenya...)

                L’expansió peninsular (la conquesta del regne de valència fins arribar a Múrcia, aquestes terres conquerides les va cedir a Alfons X “El savi”).

3. Jaume I quan comença a conquestar el seu territori necessita una entitat burocràtica i aquest va ser el motiu per la creació de la Cancelleria Reial. Tenia dues funcions: tot l’aspecte burocràtic i els seus integrants havien de conèixer el llatí (llengua de coneixement, de comunicació a nivell mundial de l’època) i també el grec (gent formada, culta), també el català i l’aragonés i també l’àrab (llengua freqüent) i d’escriureà creava tot un estil per a crear un model per a redactar. També feia la feina de traduir els clàssics, els escriptors grecs, llatins. Però la seua feina fonamental en literatura va ser Dante, Petrarca i Bocaccio. Concretament, tradueix les narracions d’aquests autors (“La Divina comèdia”) els “tres estilnovistes” (per la seua escriptura en una llengua que no hi havia cap manifestació lírica en aquesta llengua). Amb tota la traducció crea un estil literari al model lingüístic. Funcions: unificació lingüística i creació d’un model literari.

4. Ramon Llul (mallorquí però realment era un cortesa). Escrivia com els trobadors en provençal però té una aparició o visió i abandona tot i es va a conquerir el món amb l’obsessió de cristianitzar els infidels i educar als bons cristians. Volia convèncer de manera lògica que Déu existia (ex. En Mallorca es crea fins i tot una institució per realitzar aquesta temàtica). Home considerat el creador de la prosa literària, aprengué àrab per llegir els textos musulmans per tal d’accedir a aquestes fonts d’informació. Comença a escriure de teologia, astronomia. VA escrire dues novel·les (en un registre culte una llengua que només s’utilitzava de forma col·loquial: inventa paraules i crea la prosa literària a principis del s. XIV).  

En català 4 grans cròniques (historiografia que des del punt de vista lingüística és molt important): la de Jaume I que dicta i són els escrivans els que escriuen i és molt intimista, de Desglot (un funcionari de la cancelleria reial perquè podia accedir a documentació oficial), d’un cavaller Ramon Muntaner (els almogàversà mercenaris violentíssims que es basen en aquests els èxits en les batalles) que havia anat lluitant i es retira a un hort de Xirivella desde ací escriu i es diu que escriu en el vel catalonés  (en aquesta època no es sap com anomenar aquesta llengua, al començament s’anomena llengua romanç però posteriorment comença a anomenar-se català perquè es va desenvolupar allà, segons el lloc on havien nascut) i Pere segon , “La crònica del rei Pere” (té aspectes similars a la crònica de Jaume I) volia amb aquesta un manual per als seus descendents (negociacions, estratègies militars...).

Per què s’escriu en occità si no és la seua llengua?  Perquè es tractava d’una llengua que tot el món seguia en aquest gènere. En aquella època hi ha molta relació amb Occitània i que eixe amor cortés (amor platònic). Els trobadors (joves i amb bona ploma) escrivien a dones casades que en algunes ocasions aplegaven a amor carnals. Passats els segles venen els escriptors catalans (en prosa era forta) però la poesia (sempre estava feta en llatí) i s’arriba a Ausiàs March.

Jaume I va ser un visionari.

El procés d’arabització fou lent però arribà a consumar-se sobre tot amb l’acció dels sudafricans dels almogàvers. Mai no foren escrits els preescrits de Jaume I. LA llengua de cultura que utilitzaven eren el llatí. L’unica llengua anterior era l’àrab no hi havia una llengua anterior. Aquell mossàrab llevantí era més paregut al de granada que no pas al de Toledo.  Mereix ser comentat un passatge del llibre dels fets.[ Torcimanys eren traductors]. La traducció de llengües era sempre aproximada. Demostració filològica que els mossàrabs no tenien una llengua que s’aproximara al català.

La conquesta de Mallorca i valenciana (conceberen els aristòcrates aragonesos).

Del s. XII al XIII tot allò que es feia de poesia amorosa i en occità (escrita perquè Catalunya i Occitània estaven molt units). A mitjan del segle XIII va acabar la conquesta del sector hispànic, Sicília Sardenya i Nàpols adquirides i annexades al mateix territori (Totes la mars era conquerida pels catalans). Aquell domini no només polític i militar sinó també cultural i lingüístic (l’occident recupera de nou la bellesa de l’art grec). 1302-1394 nou d’estat d’estil català naix-creix-mor. Durant aquest segle difusió àmplia de la llengua catalana.

ETAPA D’ESPLENDOR S. XV

1.       Plenitud de la producció literària (tant prosa com lírica)

Expansió territorial, força, també a la cancellera reial introdueix l’humanisme, l’estilnovisme. Ausiàs March que havia anat en la primera campanya s’havien emmarcat com els primers en introduir-se en aquesta forma de fer literatura. A, March escriu en la seua llengua (“valencià de parla catalana”) pel seu arrelament a la seua llengua i territori. El seu pare i oncle escrivien poesia provençalida però ell deixa a banda l’estil tradicional. En aquest sentit concebia la dona d’una manera más humana.

-En la líria (desprovençalitzacióà A. March).

Escriptors com Jordi de San de Jordi i Roís de Corella (poesia extraordinària per la influència del renaixement).

-En la prosa : a Catalunya hi ha una Guerra Civil (inestabilitat política i tot el mercat de les terres de Barcelona es trasllada a València). València es converteix en una ciutat important i es dona el segle d’or de les lletres catalanes escrit així en valencià. Fuster en un vídeo explicava “jo m’imagine als nobles, als Martorell, als March que anirien passejant que anirien a l’esglèsia dels Sant Joans... I mentrestant anirien passant parts o capítols del Tirant Lo Blanc. Impremta d’Alemanys amb seu a València i difongueren aquesta obra ràpidament i es va traduir al castellà. En el Quixot es fa referència al Tirant Lo Blanc (crema de llibres de cavalleries en un dels episodis i entre d’un dels llibres estava aquest àCervantes el coneix i sense aquest no hi ha una inflexió cap al Quixot).

2.       Evidentment justícia, administratius.

3.       El canvi idiomàtic ve en aquest segle (aparició dels trastamara, cort castellanitzada, tres segles després: Ferran de Castella à castellanització però amb tot es continua la llengua)

A partir d’aquest moment comença el procés de substitució lingüística i comença el període de decadència:

CAUSES

        1ª meitat desemembrament polític,social i cultural dels països que formaven la Corona d’Arago ( es trallada el focus d’interés a altres indrets).

        2ª L’expulsió de moriscos va ser molt important (7 sèquies regaven el territori valencià). Es va perdre una població molt important i va començar el problema pels prejudicis que tenien els castellans. El repoblacment es realitza pels castellans (en l’àmbit de la diglòssia el castellà submergeix àmits d’ús formals i informals)à Pèrdua de conciència lingüística i l desconfiança envers la pròpia llengua. I el castellà prenia l’ús públi, mentre que el català es redueix a l’àmbit privat.

    3ªComença a desmembrar-se la idea d’unitat (llengua catalana, llengua valenciana, llengua mallorquina).

                                            

Aquests castellanismes en el lèxics va dialitectialitzar molt el territori.

Guerra de Successió: Tastàmara no tenen descendència (el regne castellà), un rei francès molt poderós va fixar el seu nebot a Espanya i també estava l’Àustria (Carles).  La primera guerra mundial que hi ha, entren en combat anglesos, holandesos, francesos i austríacs. Tota la perifèria eren austriacistes i mentre que els castellans defensaven al francès (al Borbó). Amb El decret de Nova Planta el Borbó eliminà qualsevol dret en qualsevol àmbit i abolir tot. Desfeta olt gran (el català va ser exclòs de la legislació i de l’Administració de justícia i municipal ,de l’ensenyament i de la documentació notarial i de comerç).

Espanya esdevenia un estat uniforme amb un fort centralisme i els funcionaris castellans s’instal·laren a les terres castellanoparlants (Joan Batista Basset arrossegava molta gent perquè ell era un líder nat  i abans de lluitar contra els borbons va dir al seu cuiner que havia de fer algun pastís o cosa que als soldats els ajudara a guerrejar: “croissant” {una mitja lluna}).

Comença la diglòssia (el poble continua parlant en català i el castellà tenia más predisposició) També hi havia gent que es preocupava en la decadència (però mai literatura popular).

Tema 3. Política lingüística i ensenyament.

Totes les comunitats lingüístiques minoritzades que volen recuperar la seua llengua i cultura han d'embrancar-se, ineluctablement, en processos globals de normalització lingüística.

El paper de l'escola en els processos de normalització d'una llengua minoritzada és important ja que és un més dels agents socials implicats, i com  tal hauria de realitzar algunes funcions molt importants del procés:

·         Difusió de la norma de la llengua minoritzada.

·         Facilitar l’adquisició d’aquesta per la població més jove.

·         Normalització no solament de l’escola si no de l’entorn.

No hi ha cap dubte, doncs, que l'escola és un instrument privilegiat en la política lingüística d'un país al País Valencia, amb una situació ambígua pel que fa a l'ordenament jurídic en matèria lingüística, una més que tímida política d'extensió de l'ús, i unes circumstàncies socials més aviats adverses, 

Lamentablement, malgrat aquest esforç, la situació del valencià no és gens afalagadora ni dins del sistema escolar ni dins del cos social.

"Una llengua

*limitada als usos simbòlics, 

*instrumentalitzada partidàriament,

*relegada només a alguns aspectes de l'ensenyament, 

*degradada en els mitjans de comunicació,

*discriminada per tot arreu 

*minoritzada en els espais urbans 

ja té molts problemes per a subsistir. 

Si a tot això afegim que apareix dividida en els seus referents normatius, ho té tot llevat de normalitat."

Cal un projecte polític de futur que vertebre i done sentit a tots els esforços per tal d'assumir un canvi drastic en les competències lingüístiques i en les normes d'ús de la llengua.

Aprovat l' Estatut d'autonomia i la Llei d'Ús i Ensenyament del valencià.

L'ensenyament i ús vehicular del valencià, dins el sistema educatiu ve regulat per:

Decret 79/1984, de 30 de juliol, l'Ordre d'1 de setembre de 1984
i l'Ordre del 31 de gener de 1987

Resultat:

Reforma educativa dins un model d'educació bilingüe.

S'organitza el sistema educatiu en funció de les dues llengües en presència -valencià i castellà.

Els objectius del sistema educatiu valencià -incloent-hi els territoris de predomini lingüístic castellà- pel que fa al castellà i el valencià:

"Domini de les dues llengües en pla d'igualtat per part de tots els xiquets i les xiquetes prescindint de la llengua habitual en iniciar l'escolaritat"

·         Programa d'Ensenyament en Valencia (PEV): Article 9 del decret 79/1984, de 30 de julio.

·         Programa d’incorporació Progressiva (PIP): Article 10 del decret 79/1984, de 30 de juliol.

·         Programa d’immersió lingüística(PIL): Ordre de 23 de novembre de 1990 i Ordre de 12 de maig de 1994

Trenta anys després de l’aprovació de la LUEV, per unanimitat de les Corts valencianes, només un 29% de l’alumnat rep l’ensenyament en valencià, malgrat el creixement de la demanda.

Quasi dues generacions d’alumnat han passat pel sistema educatiu
sense que la LUEV s’haja aplicat en tota l’extensió. Amb dificultat trobaríem una persona que s’haja pogut escolaritzar en valencià des dels 3 anys fins a acabar un cicle formatiu o una carrera universitària. La demora a aconseguir els objectius és ara una clara oposició a la llengua.

El valencià és de llei, i que la llei s’ha de complir.

Les polítiques que ha aplicat el govern valencià des de l’any 1995 han consolidat forts desequilibris entre els trams educatius, entre centres públics i privats, i entre territoris.

L’alumnat escolaritzat en programes d’ensenyament en valencià, representa un 29% (PEV) del total de l’alumnat; mentre que l’alumnat escolaritzat en programes d’incorporació progressiva (PIP) representa el 71% –un 54,2% en zones de predomini lingüístic valencià, -i un 16,8% de les zones de predomini lingüístic castellà, en les quals el valencià només s’imparteix com a assignatura.

3     de cada 10 alumnes s’escolaritzen en PEV

5 de cada 10 alumnes s’escolaritzen en PIP

2 de cada 10 només estudien el valencià com a assignatura

Creixement lentíssim

L’alumnat que s’escolaritza en valencià creix però ho fa lentament:
El curs 1998/99, el percentatge d’alumnat que estudiava en valencià representava un 
16% sobre el total, el curs 2007/08, la mitjana era del 27%

D’altra banda, l’exempció a l’assignatura de valencià continua sent permesa.
En secundària, segons dades del curs 2005/06, es van “atorgar”
l’exempció a un 28,66% de l’alumnat a Alacant,
un 21,73% a València i un 8,67% a Castelló.

«Una bona part de l’alumnat de les zones castellanoparlants han passat tota la seua escolaritat obligatòria sense conéixer ni aprendre una de les dues llengües oficials (…). Aquesta situació no ha fet més que perpetuar la divisió existent entre valencians que són bilingües –valencià i castellà– i valencians que són monolingües –únicament castellà»

Tota la informació en aquest apartat és de Mercè Durà. Y podeu trobar-la açí.